He de reconèixer que, des del dia que ens van ajuntar en la mateixa classe, no he tornat a tenir un matí avorrit. Suposo que serà per la teva manera de ser, riallera i animada fins l’últim moment, o potser per la teva “chiquitosa” estatura... però sigui pel que sigui el que tinc clar és que me’n faig un tip de riure al teu cantó.
Podria fer un llaaaarg llistat amb moments i converses, com ara per Boston o pels curts patis de deu minuts; rememorar sortides, festes del Calle o nits per algun racó de Lleida. Instants en els que hem acabat cantant a plena veu o qualsevol tonteria varia, bevent fins dir prou, xerrant de temes comuns fins perdre, de mala manera, el temps, descobrint noves “experiències”... En definitiva, convivint dos anys de les nostres vides de manera extrema, plens de maldecaps i estudis, de forma més portadora, alegre.
Per aquests interminables records i, pels que (malauradament) l’any que ve no podrem compartir en un petit pis de Barcelona, et desitjo el millor. Espero poder anar resseguint la teva petita vida, infinites situacions per esdevenir, ja sigui per Bilbao com en un banc de la ciutat, milers de petons i abraçades que encara t’he de donar.
Moltes felicitats peque!
GRÀCIES CRIIIIS!
ResponderEliminarI això que el primer cop que ens vam veure no sabiem que entre nosaltres creixeria una amistat... tu vas passar de mi, em vas mirar malament, i jo vaig dir: begh, aquesta tia no em cau bé. (Saps de què parlo, no?)
Però poc després... no recordo ni com va ser! No recordo el moment just en què vam començar a parlar! Bé, sé que va ser a primer de batxillerat, però jo venia amb por, era amiga de l'Alícia, la Júlia i la Miren, però... l'arribada de les noies del Joan Oró era per a mi amenaçadora, feia poc que havia trobat el meu lloc entre aquesta gent i tenia por, recordant la imatge que tenia de tu (xD), de quedar-me fora. Per sort, m'equivocava, i la Cristina Prim va resultar ser una tia de puta mare :D
T'has convertit en algú que admiro, ja ho deus saber, ets una mica la meva "veu de la consciència", perquè acostumes a tenir les idees clares, i ets precisa al parlar i conseqüent amb el que dius (menys quan es tracta de tu mateixa, que aleshores perds el Nord... i ja saps a què em refereixo). Quan parlo amb tu sembla tot molt més fàcil i no saps com ho agraeixo!
Em parles d'estones que d'ara endavant haurem de recordar, d'"experiències" (entre cometes xD), de dos anys, resumint, que han sigut intensos i que, dit així, semblen poc temps, però jo tinc la sensació que fa més que et conec perquè ja formes part de la meva vida, com si hi haguessis estat sempre. Però i d'ara endavant?
Espero compartir més rialles, més bogeries, i més de tot, sigui a Lleida, alguns caps de setmana, o a Barcelona, en dies que no estiguem tant enfeinades i puguem anar a prendre un cafè.
Moltes gràcies peeeer tooooooooot! :))))
de la PEQUE.