Penso en tu en un dia com aquest i per primera vegada em pregunto: si hagués de descriure l’ Alexadra en un sol mot, quin seria? Sí, ja sé que és gènere tonto resumir les persones en una sola paraula, però ja ho saps, que la gent ho tenim això: “aquest és tal”, aquell és pasqual”... Enfí, que ho provo. L’ Alexandra és… “riallera”. O millor: “cantaire”. No, no, “alegre”, que és més general. Bah, però no, ja comencem. Això no és més que una part. Perquè també és tenaç i responsable –mai no et deixes res per fer, i quines notes, nena!
Això, l’Alexandra és una “bona nena”.
Però, vaja, aquesta expressió ja no li fa tant, segons llegeixo per aquest blog (je, je) i, a més, ja no és tan nena...
Llavors, què? M’he adonat que hi ha coses que es veuen de seguida, però d’altres són sentiments més difícils de decriure. Com per exemple, aquesta capacitat que tens per destensar situacions, de transmetre pau al teu voltant sense haver de renunciar a ser tu mateixa. Dis-me, com t’ho fas?
El que m’agrada de tu, doncs, no és que siguis alegre, o tenaç o intel.ligent. M’agrada perquè ets bona, a seques, i aquest adjectiu et diu més de tu que qualsevol altre.
I ara, en aquest aniversari, que és especial perquè marca un abans i un després a la teva vida (universitat, noves ciutats, nous amics, noves responsabilitats....) se t’obre un futur incert però també ple de possibilitats. Bé, no et capfiquis gaire: dus una motxilla plena d´eines que et serviran per llaurar aquest futur encara per escriure. Només cal cuidar-les, una mica, perquè són els millors estris que podria tenir ningú.
I ja de pas, mira si dintre d´aquesta motxilla dus una mica d´”ambició”. Ep! Però en el bon sentit de la paraula, eh? Pren-lo en el sentit de “projecte vital”. En aquest sentit, l’ambició és un potent motor d´acció, (t’ho dic jo, que no n’he tingut mai gaire...) però, sobretot, sigues molt curosa en el seu ús, que la bondat i la intel.ligència emplenin els teus actes. Només així podràs fer realitat allò que desitges i alhora fer-nos el plaer de comprobar que has acomplert el que tots t’hem demanat en aquest blog: que no canvïis mai!!!
Feliços 18, Ale.
La teva tieta,
Encarna
Ostis! Què bonic Encarni!
ResponderEliminar"Bona"... Suposo que si, dec tenir les meves coses bones (en aquest blog se n'han escrit unes quantes), però desenganya't, sóc pitjor del que semblo, crec que se'm dóna bé aparentar-ho, però després... tot i que, d'altra banda, tu em coneixes prou com per no deixar-te enganyar per les aparences, així que... et creuré (embolic resolt).
Des de petita que m'han dit que m'assemblo molt a tu, però en el fons crec que no. I ara m'explico. Les dues som més aviat tranquil·les i ens caracteritza una certa atmósfera artística, no? Però... som molt diferents després, a l'hora d'expressar-nos, d'enfadar-nos, de rebre i canalitzar estímuls (de tot tipus: emocions, paraules...), de parlar, de sentir... i no obstant, ens entenem bastant bé. Des de petita t'he admirat, i ho saps. Ets aquella tieta "uai" que ve els caps de setmana i que en sap tant de tantes coses. Quan ets petit ho exageres tot molt, et fas una idea de les coses basada en una experiència insuficient. Diguessim que quan era petita et tenia en un pedestal. Amb això no vull dir que ara ja no. Però ara et veig més humana, més de carn i ossos, amb la teva sensibilitat i els teus punts dèbils. I creume! Això m'encanta! Perquè si més no, encara t'estimo més! I segueixes sent aquella tieta "uai", però més propera.
Espero seguir un camí, d'ara endavant, que vagi agafat de la mà de tots aquests consells tan bons, no canviar, arribar lluny, fer coses grans... has parlat d'ambició, crec que ja en tinc. Fins ara la meva ambició era ser de les millors, treure bones notes, etc... I això no ha canviat, l'únic que ho encaro d'una altra manera... Ja no és tant per competir, sinó per sentir-me bé amb mi mateixa. Últimament tinc ambició de fer grans coses, col·laborar amb el món, millorar com a persona... I no n'hi ha prou amb les ganes! Cert. L'ambició, la voluntat, és el motor. I cert. Tinc estris, tinc eines (idees i mitjans). Jo puc!
Algun dia us faré somriure tant, tant, que després us faran mal els llavis de tant que els haureu obert!
GRÀCIES PER TOT, per aquestes paraules tant carregades d'ànim!
Un petonet.
Alexandra!