Ale, ja tens 18!!!
Ja des de molt petitona xerraves com una descosida, discuties amb el pare, sense saber què deies, com si te n’anés la vida amb el “patapam” a la taula inclòs, recordes? Als setze mesos vas començar a l’escola bressol i la Montse , la teva mestra, ens va dir que series una gran dibuixant, curiós no? Li haurem de fer una visita i explicar-li la seva profecia.
No has deixat mai de llegir, d’escriure i de dibuixar. Sempre has estat una nena alegre, m’atreveixo a dir que una nena feliç, una personeta encantadora, una gran persona. No només t’estimo com a mare, t’admiro, i sé que t’esperen experiències de tot tipus; les has de gaudir, les has de patir, les has de viure!
Comences una etapa extraordinària: ja ets quasi una universitària! Mira la vida com t’agradaria veure-la i de ben segur que els resultats seran increïbles. Sigues sempre positiva bonica, i no dubtis que tens el teu voltant ple de gent que t’estima per quan no sigui possible, d’acord?
MOLTES FELICITATS
Tonyi
Mama...
ResponderEliminarSóc jo la que no ha deixat mai d'admirar-te, i crec saber que ho saps. Estic en una edat i en uns moments d'allò més inestables i em costa moltíssim responsabilitzar-me d'alguna cosa, m'estic acostumant a evitar les coses que m'estressen i que m'agobien i se m'ha omplert el cap ple de pardals que fan que no vulgui veure les conseqüències d'algunes de les coses que faig... visc en el meu món de "yupi" i a vegades em passo de tonta... amb tot això vull que sàpigues que hi reflexiono, i que quan ho faig, me n'adono de moltes coses, però a vegades m'és molt difícil remediar-ho... Però la veritat és que el que més greu em sap és que a vegades et decepciono, i sobretot llegint el que has escrit, sabent que tu també esperes moltes coses de mi i que, com tu has dit, m'admires. Un dia vaig guanyar-me aquesta admiració, admiració que em feia feliç i m'omplia d'orgull; La feina ara és mantenir-la, i aquest repte sembla que a vegades te èxit i a vegades és un fracàs.
Vull que sàpigues que m'importes molt, MOLT!, que t'estimo, per moltes vegades que posi la pota... sovint ho faig sense adonar-me; però ets la meva mare, i no només això, sinó que ets també la meva amiga.
Espero que se'm passi la tonteria algun dia, crec que l'edat del pavo m'ha arribat amb retràs...
fins el moment, m'hi esforçaré, per fer les coses millors... però paciència i comprensió, que tinc els sentits alteradíssims i la ment en blanc!
Com tu dius, son obstacles de la vida que s'han de superar, deixant pas a altres vivències que també, s'hauràn de gaudir o patir, però sobretot, viure!
Sincerament, crec que en aquests moments estic en un procés d'aprenentatge sobre les persones i el propi jo... com se'n diu? Madurar? Ja t'ho vaig comentar, però és una sensació d'allò més estranya i difícil de descriure... per què ho dic, això? Perquè crec que és causa de tots els errors que últimament cometo, una vegada i una altra, i que, poc a poc, m'estan fent obrir els ulls.
Jo t'he escrit això des del més profund de les meves despulles, amb la sinceritat més gran que he pogut traure... només espero que no te soni a xino i que entenguis que no preten ser, ni de lluny, una mena d'excusa.
Que aquest missatge et serveixi per entendre que t'estimo.
Qui és la persona que ha fet més per mi en aquest món?
No fa falta que respongui, tu ho saps, jo ho sé.
Un petó,
t'estimo!
(i moltes gràcies per aquest blog tan súper xulo!)
Ale =)